lunes, 22 de septiembre de 2008

Adéu als nostres fills:

Estimats Adrià i Sergi: finalment els vostres Papis vem ser valents i vem estar amb vosaltres un cop nascuts. Sergi, tu estavés més grassonet mentres que tu, Adri t’havies quedat més prim a conseqüència del STFF però tenies una boca i uns llavis maquíssims...

Quan ens estàvem despedint de vosaltres la mami, totalment esgotada, se’m va quedar mirant i em va dir que us semblaveu molt a mi...adoneu-vos de la grandesa de la vostra mare que encara va trobar paraules de tendresa en un moment com aquell.

...Dos dies més tard, el Sergi i l’Adrià van ser incinerats i les seves cendres descansen al cementiri de Malgrat de Mar.

6 comentarios:

Anónimo dijo...

Adéu petitons, avui fa un any de tot això i encara els vostres pares us tenen molt presents. A les vostres paraules es desprèn tan d'amor que no puc evitar les llàgrimes als ulls...
Ho sento tant, tant...que no sé què dir per ajudar-vos a fer menys dolorós tot això que heu viscut...
Ànims, estem amb vosaltres.

Mònica (cuconadelamarona-SP)

Anónimo dijo...

A veces la vida nos da unos golpes tan duros que ni tan siquiera podemos imaginar.
No sé que decir, no tengo palabras para expresarlo...
Ojalá algún día próximo la felicidad os invada y seáis inmensamente felices, aunque a vuestros bebés nunca los olvidéis.
Estas cosas no deberían pasar NUNCA, lo siento mucho, debe ser horrible.

Muchos ánimos y mucha fuerza para los dos, desde algún sitio, vuestros ángeles estarán ahí cuidando de vosotros.

Yolanda (kinderbu -SP)

Anónimo dijo...

Ho sento moltissim! M'ha emocionat molt el vostre blog i us desitjo el millor.

Meritxell (noviachuky-SP)

Anónimo dijo...

hola queridos papis se x lo ke haveis pasado,esta mami hace tan solo 2 meses se fueron mis dos xikitines javier y alan tambien de STFF es un dolor tan grande yese vacio ke no se llena kon nada.cada noxe lloro y pienso komo habria sido d bonita la vida kon ellos.bueno papis mi mayor abrazo para vosotros.

Psicología Perinatal. Mar García Bernabéu dijo...

Hola queridos padres:

Hace años que escribistéis esta entrada en vuestro blog. Sin embargo yo acabo de conocerlo.

He comenzado a leer la primera entrada que aparecía: sobre cómo comenzó la pérdida de vuestros dos hijos. Siento tanta emoción al leeros, que de alguna forma deseo expresaros mi alegría de que ante tanto dolor al menos pudieráis vivirlo acompañados por vuestros seres queridos y que ese sostén emocional os hiciera sentir que no estábais solos en un momento tan terriblemente duro.

¡¡ Siento vuestra pérdia !!

Un abrazo.
Mar

Anónimo dijo...

Hola,

Han passat anys de la vostra pèrdua,però l'he sentida molt propera...suposo pel fet que la meva petita Abril va morir fa 11 setmanes...i també perquè sóc filla de Malgrat, encara que ara no hi visqui.
Moltes gràcies per compartir el vostre bloc.
Carol