lunes, 22 de septiembre de 2008

Què va venir després?

En els moments immediatament posteriors a la comunicació de la mort dels nostres fills vem viure diferents etapes...:

1) En el primer moment la vida va deixar de tenir sentit, no voliem saber res de ningú ...destitjavem no sortir mai més de l'habitació on ens trobavem.

2) Al cap d' una estona ens van venir pensaments de lliberació, com si la historia hagués acabat i ja poguéssimcomençar olvidar el que havia passat i passar pàgina en les nostres vides.

3) finalment, uns minuts més tard ens vem donar compte que tot just acabaven de començar les pitjors hores de les nostres vides.


Els dos sols a l'habitació, en total estat de "shock", no vem reaccionar fins que no va a tornar a entrar l'equip de metges a explicar-nos que encara quedaven moltes hores per endavant a la Maternitat, ademés s'havien de prendre varies decisions:

1) Tipus de part: cesària o part vaginal.
2) Autòpsia: si o no
3) Tipus d'enterrament.
4) Si voldriem veure el Sergi i l'Adrià morts un cop naixéssin.

No trobem la manera de descriure les sensacions que teniem en aquell moment...millor seguir explicant els fets.

Per senit comú i consell dels metges vem optar per un part vaginal i fer les necròpsies pertinents dels nens. El tema de l' enterrament el van gestionar els nostres pares, nosaltres no estavem preparats mentalment per fer-ho.

Quedava pendent prendre la decisió més dificil de totes, la que ens tenia més confosos....l'equip de Ginecologia de la Maternitat ens estava proposant de veure els nostres fills un cop naixéssin per poder-nos despedir d'ells. Imagino que els que llegiu això (i mai heu patit una situació així) us sembla totalment contradictori, el mateix ens passava a nosaltres quan en aquell moment ens ho estaven proposant, no ho enteniem.


Al voltant de les 18h del dilluns ens van posar oxitocina per induir la dilatació vaginal i ens van enviar a planta a esperar el moment del part...i seguiem sense ser conscients de que encara quedaven moltes hores de patiment per endavant.

DOLORS
Jo estava sedada amb els dos petits a dintre, descansant i esperant les primeres contraccions mentres que el Marc intentava mantenir la compostura i distreure'm per superar el moment.

MARC
A aquestes hores les males notícies ja havien arribat a àmics, companys d'empresa, etc. i la gent ens enviava molts misatges de condol. A pesar del dolor em sentia arropat per moltíssima gent que patia o plorava desde la distància, una sensació de recolzament que valoro moltíssim i que mai podré olvidar.

ELS DOS:
Vem estar hores plorant junts, abraçats, fent temps amb les nostres famílies, compartint silenci i dolor, fins que a les 21.00 h el vigilant els feia fora a tots. La Cis, el Joanan i la Sandra encara es van poder colar i estar una estona amb nosaltres, algo que sempre més els agrairem.

6 comentarios:

Anónimo dijo...

Hola, aunque no entiendo muy bien el catalán, se perfectamente por lo que estais pasando.Yo también sufrí el STFF. En mi caso no hubo tiempo de hacer nada, ya que empecé a encontrarme mal un lunes y el jueves me puse de parto. Estaba de 23 semanas y mis bebés nacieron sin ningún tipo de vida. Es muy duro seguir adelante sin ellos, en nuestro caso ya va hacer un año, y sigue doliendo como el primer día.
Gracias por vuestro blog ya que somos mucha gente que estamos en esta situación y hablar de ello es una buena terapia.

Marc i Dolors dijo...

Siento mucho lo de tus pequeños, realmente es muy duro, la sensación de vacio que sientes es tan dolorosa.Y cuando parece que ves la luz de repente vuelves a caer en un mar de llantos. Te envío mucha fuerza y un abrazo.Si quieres contactar conmigo mi e-mail es: dolorsforroll@hotmail.com

Anónimo dijo...

Hola Dolors, qué puedo deciros que no hayamos hablado ya. Todo sería tan diferente si nuestros pequeños estuvieran aquí con nosotros. Los tenemos en nuestra mente en nuestros corazones y aquí siempre estarán, porque por mucho tiempo que pase, por más hijos que se tengan o que vengan, nunca los sustituirán, ellos son únicos e irrepetibles. Ojalá sepan cuanto los queremos y los echamos de menos. Un beso a los dos.

Anónimo dijo...

HOLA CARIÑETE...
HOY ME HE VUELTO A DAR " UNA VUELTECITA " POR VUESTRO RINCONCITO...POR EL RINCONCITO DE ADRIÀ I DE SERGI...
TE QUIERO, PRECIOSA.
(GORETTI, TU COMPI DE CHARLITAS Y DESAHOGOS)

Gordi dijo...

Ho sento molt, moltissim. Sou molt valents explicant la història dels vostres fills. Un petó enorme!

Anónimo dijo...

Hola, us entenc perfectament. Hem passat pel mateix fa 4 mesos. Durissim. Encara em costa de creure q aixo es realitat. Penso q despertare i encara estare embarassda. T'estimo Marti (el meu tercer estimat fillet). Anims pares valents!