lunes, 22 de septiembre de 2008

Que és el que va passar?




Quan ens van comunicar que esperavem bessons vem sentir una gran alegria doncs és com si la natura ens hagués escollit a nosaltres per a un projecte especial.


A mesura que l'embaràs avançava ens anavem informant dels riscos associats a aquests embarassos, sobretot en els casos de bessons com els nostres en els que els dos fetus comparteixen placenta.


Bé, la gestació va anar avançant i no vem tenir cap mena de problema fins a la setmana 17, que ens van detectar una sospita de Síndrome de Transfusió Feto-Fetal (vegeu sobre el STFF) que va fer que ens derivessin a la Maternitat i ens tinguessin en monotorització semanal durant uns quants dies.



És un moment especial i complicat quan durant el teu primer embaràs descobreixes que hi ha dificultats com aquestes, et fan ser conscient de que les coses no són tan senzilles, que ser pare/mare és algo increible però no és un camí de roses...



Doncs bé, vem estar varies setmanes seguint la evolucio d'aquest STFF que tenien el Sergi i l'Adri fins que la situació es va estabilitzar, vem sortir de zona de risc i ens vem poder dedicar a la planificació de totes les coses que necessitavem a casa: cunes, còmodes, reformes , etc... per donar als nostres petits l'arribada que es mereixien.



l'últim cap de setmana de Juliol quan ja ens acostavem a la setmana 33 de l'embaràs i ja estavem impacients per conèixer els nostres fills, vem notar que els moviments fetals s'havien reduit molt, sensacions que ens van fer posar en alerta fins al punt que diumenge (27 de Juliol) vem passar per la Maternitat per comprobar si hi havia cap problema.


Després d'un diumenge de llargues esperes , equips en mal funcionament i poca informació, els metges van comprobar que estavem patint el STFF, hi havia una forta discordància de líquids amniòtics de les bosses que ho demostrava. La situació demanava prendre decisions i els metges van decidir agilitzar el procés de maduració dels petits per avançar el seu naixement. Ens van posar una injecció de corticoides i ens van citar per l'endemà (dilluns) al matí amb l'equip d'especialistes en STFF.

Mai olvidarem aquella nit de diumenge on la il.lusió i la por es van unir fins al punt de confondre'ns, creant-nos sensacions extranyes...ens vem abraçar i ens vem posar a plorar d'espant i d'emoció perquè intuïem que les hores vinents no serien facils.


El dilluns al matí només arribar ens van posar en mans de l'equip d'experts que enseguida va veure que la situació del Sergi i de l'Adrià era complicada. El STFF s'havia desenvolupat fora dels periodes habituals i de forma molt severa afectant als nostres petits, lo qual demanava intervenció inmediata (vegeu fetoscopia) amb l'objectiu de separar les connexions que s'havien fet a través de la placenta i que estaven alterant de manera crítica i potser irreversible les funcions vitals dels nens.


Les sensacions que acompanyen moments com aquests no es poden descriure; una cosa és clara: les persones ens neguem a pensar en el pitjor, inclús en situacions tan adverses. Deu ser un mecanisme de defensa que apareix davant de l'adversitat per canviar la perspectiva dels qui la pateixen.
Les següents hores les vem haver de viure per separat:
- DOLORS:
Els metges em van portar al quiròfan cap a les 10.00h per començar la fetoscopia. Recordo que hi havia molta gent al meu voltant i tothom mantenia un respectuós silenci que també creava sensacions extranyes. Només començar la intervenció els metges van adonar-se que l'Adrià (el més petit) ja no havia pogut seguir lluitant però no em van donar la noticia fins que no van acabar per evitar excitar-me més del necessari.
Acabada la fetoscopia em van comunicar la seva mort però també em van informar de que la fetoscopia havia permès separar les connexions entre els dos i això encara donava possibilitas de vida per el Sergi qui hauria de ser monotoritzat i seguit de prop durant les properes hores.
- MARC:
Mentrestant jo estava fora, esperant notícies amb companyia dels meus pares i germà intentant transmetre energia positiva a la Dolors i totalment desinformat del que passava al quiròfan. Quan vaig veure la expressió de la cara dels metges al sortir de la sala de operacions vaig saber enseguida que les coses no havien anat com desitjavem.
Els metges em van donar el part de com havia anat la intervenció i em van comunicar que l'Adrià ens havia deixat, i que hi havia certa esperança de que el Sergi anés endavant, concretament un 50% de possibilitats és el que ens van comentar els metges.
- ELS DOS:
Bé, ens van tornar a posar als dos junts ( o millor dit als quatre) en una sala annexa a la sala de parts per poder anar seguint les evolucions del Sergi, que tenia el cor monitoritzat. Tot el que feiem era seguir el seu bàtec, i intentar transmetre-li tota la nostra força, intentant canviar el curs de la seva evolució. En cap moment vem ser capaços de valorar si el millor per ell era morir o seguir lluitant... només ens conjuravem l'un amb l'altre per què el Sergi anés endavant.
I així vem passar les següents hores, escoltant el cor del nostre fill, imaginant un desenllaç positiu. Creiem que cada minut que passava jugava al nostre favor, inclús vem arribar a notar un moviment del seu cos que vem interpretar com a esperançador; interpretació que no va coincidir amb la de l'equip de ginecòlegs que minuts més tard ens confirmaven l'aturada definitiva del seu cor.
Eren les 16h de la tarda del dilluns 28 de Juliol quan el cor del Sergi va deixar de bategar. El ginecòleg es va quedar fixa't davant del monitor sense atrevir-se a girar el cap fins que
li vem preguntar si ja havia acabat; no ens va fer falta resposta per part seva, estava escrita a la seva cara...El Sergi ens acabava de deixar.


11 comentarios:

Ariadna dijo...

Marc, Dolors:
No em puc posar en la vostra pell, però us admiro per l'iniciativa que heu pres en crear aquest blog per recordar els vostres petits.
desitjo, de tot cor, que la vida us somrigui aviat, donant-vos un nou petit al que, de ben segur, fareu estimar els seus germans tal i com els estimeu vosaltres.

Molta sort i petons,

Ariadna (SP)

Anónimo dijo...

Dolors,
Aquest blog és preciós, alhora que molt dur i tendre. Us anirà molt bé expressar el que sentiu i pel que heu passat. Sou i sereu els millors pares.
Una abraçada molt forta,
Mònica (cuconadelamarona-SP).

Anónimo dijo...

Hola preciosa,
gràcies per les teves paraules ara que tant les necessitava.
Llegir el teu blog m'ha omplert de l'energia positiva que em calia per tirar endevant.
Tant de bo es compleixin aviat els nostres somnis
Un petonàs
Susanna (SP)

Mica dijo...

Hola. La veritat és que no sé que dir. Jo acabo de passar per la pèrdua dels meus bebes (un nen i una nena). La nena va morir en la setmana 30 i el nen en la 31 i no sabe que ha passat. Estem a l'espera de les autòpsies. M'he sentit molt identificada amb la vostra pèrdua. Ho sento molt i dessitjo que ara, estigueu bé.
Nosaltres sabem que mai els oblidarem i també els vam veure.
Una abraçada.

dolors dijo...

Hola DMM,
Sento molt la pérdua dels vostres fills. És habitual sentir-se identificada amb les experiències de pares que han perdut al seu fill i per mi va ser positiu el poder parlar directament amb elles. Si necessites parlar el meu mail es: dolorsforroll@hotmail.com

Una abraçada i força,

Marian dijo...

Hace unas semanas, buscando información sobre el STFF que acababan de diagnosticar a mis gemelitas, encontré vuestra página. Supongo que en ese momento es lo último que quería encontrar, sólo quería testimonios que me dieran esperanza, conocer casos que habían terminado bien. Me harté de llorar en silencio con vuestra historia, que en esos momentos quería borrar de mi mente, olvidarla y pensar que a nosotros no podría pasarnos algo así.
El pasado día 5 de Enero, perdí a mis niñas, Irene y Raquel. Finalmente el STFF evolucionó muy rápido y no pudo hacerse nada por ellas. Irene murió en mi vientre unas horas antes, Raquel nació y vivió tan sólo unos minutos. Apenas estaba de 23 semanas.
Hoy, he recordado vuestra página, este homenaje tan bonito que haceis aquí a vuestros dos pequeños. Y me he sentido muy cerca de ustedes, y un poco menos sola.

Anónimo dijo...

Marian siento mucho la pérdida de tus hijas: Irene y Raquel.A mi me paso algo similar,cuando a mis pequeños le detectaron el STFF busqué mucho por Internet, incluso una chica me contestó que ella había perdido a sus hijos hacia pocos meses, ´me dió mucha pena y también lloré muchisimo.......quise borrar de mi cabeza la mala suerte de aquella chica. 4 meses más tarde fallecieron Sergi i Adrià. Me acordé tanto de aquella madre a la que ni le respondí e hice todo lo posible para encontrarla. Hablar con ella me sirvió tanto....luego conocí a más madres que habían pasado por alguna experiencia similar.
A pesar de que en estos momentos parece que las palabras no sirven para nada, os enviamos muchos ánimos y un tierno abrazo

dolors

Anónimo dijo...

Bona nit família,
he trobat la vostra pàgina i us felicito per la vostra manera tan maca de fer un homenatge als vostres petits. Reflectiu tot l'amor que sentiu per ells, i la il·lusió amb la que els esperaveu.
Fa 24 dies que he va nèixer sense vida la meva petita Cora, a les 31 setmanes d'embaràs. El seu cor es va aturar, i alhora el meu.
Sense coneixer-vos, he sentit, mentre llegia les vostres paraules, que m'acollieu amb el meu dolor i que entenieu les meves llàgrimes. Les mateixes llàgrimes que molta gent (que es suposa que m'estima molt) no para de frenar i de censurar-me.
Només donar-vos una abraçada per a vosaltres i als vostres 2 angelets.

Noelia.

Marc dijo...

Hola Noelia,



Evidentment que entenem les teves llàgrimes i el teu dolor. només qui ho viu en primera persona és capaç de saber el dolor que una pèrdua així provoca.... s'ha de plorar molt i ha de passar temps però també volem dir-te que la ferida s'acaba tancant, i tot i que mai olvidaràs a la teva petita el temps farà que ho agafis amb una altra perspectiva...ja ho veuràs.



No obstant, cada moment s'ha de viure segons el que el teu cor et digui, al marge del que la gent (sense mala intenció) pugui creure...



Si hi ha qualsevol cosa que et vingui de gust parlar, escriure, etc....fes-ho. Estarem encantats de llegir o respondre.



Petons



Marc i Dolors



marcuspin@hotmail.com

dolorsforroll@hotmail.com

Renée dijo...

Dolors, Marc,
Gracias por su blog, por contar su experiencia. Hace menos de un mes, hemos pasado por la muerte de nuestra hija a las 39 semanas de embarazo y estamos entrando en el duelo con pies de plomo, intentando abrazar lo que nuestra hija nos ofrece con su muerte. Percibo en las palabras de ambos la enormidad de esta experiencia y la generosidad de sus dos pequeños hacia ustedes pues ambos les han dado su propia vida para que ustedes tengan una vida mejor a través de ellos. Supongo, por las fechas de las entradas, que habrán superado el duelo. Ojalá así sea. Otra vez gracias por compartir; sin duda es parte de la generosidad de sus pequeños.
Renée

Anónimo dijo...

Dolors i Marc,
Estic esperant bessons que comparteixen bossa amniòtica i placenta, és a dir no és un embaràs de bufar i fer ampolles. Una de les bessones té una malformació servera al cor iestic a l'espera de fer una oclusió del cordó umbilical per donar opció a l'altra a tirar endavant. He estat llegint una i mil vegades el vostre blog. Admiro la vostra tendresa i amor als vostres fills. Entenc perfectament el neguit que heu passat durant l'embaràs perquè és el que estem passant nosaltres ara i el terror de no saber com acabarà. Us envio molta força i us agraeixo moltíssim la generositat que teniu al compartir aquesta experiència amb tots nosaltres i sobre tot amb aquells que estem vivint una situació similar a la vostra.
Un petó ben gran a tots 2.